Fa molt de temps en els pobles del costat de Gènova (un port al nord d’Itàlia) el pa es cuinava al forn comunitari. La massa es preparava a casa amb farina mòlta a mà amb un morter i aigua. Després es deixava fermentar amb l’ajuda de la massa mare, que es mantenia viva a la fresca de la cuina. En aquest punt, es cobria la massa amb un drap humit i es portava al forn del poble. Les famílies més pobres no podien pagar al forner, llavors portaven un tipus de pa pla, tipus pizza que el ell els hi deixava enfornar gratuïtament quan cremava la llenya per fer brases i el forn era massa calent pel pa normal.

L’home matinava per anar a treballar en els vaixells de pesca i no tornava fins al vespre. Un dia una d’aquestes dones va trencar la rutina i a l’hora de fer la massa li va posar oli d’oliva i la va deixar fermentar durant tota la nit.

El resultat: la focaccia.

El marit podia menjar un pa amb molt més suau i que seguia boníssim després de moltes hores al mar. Els altres homes del vaixell van provar la focaccia i es van queixar amb les seves esposes que sempre preparaven un pa que es quedava sec a l’hora de menjar. I voilà amb una mica d’amor la focaccia va ser inventada i encara que es va anar perfeccionant amb el temps, el seu secret segueix sent l’oli d’oliva i una fermentació lenta.

Bon profit!